Hi havia una vegada… en un municipi molt petit i molt llunyà…
Així comença aquesta història i, òbviament, qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència.
En Jaumet era un infant que vivia en un petit poblet del Penedès, on els oficis artesans no s’havien perdut.. Uns feien vi, altres se’l bevien, uns feien de fusters, altres de sabaters i fins i tot hi havia alguns més temeraris que feien de bomber…
En Jaumet venia d’una família de sabaters, tot i que els pares sempre -abans d’anar a dormir- li deien: «Si estudies molt, Jaumet, algun dia podràs arribar a fer fins i tot d’alcalde, o de bomber».
En Jaumet, que era molt bon estudiant, es va anar fent gran i amb el temps marxà a Tarragona a estudiar per funcionari… i amb el temps aconseguí una plaça de secretari a l’ajuntament, on havien fet carrera també el fill del fuster, el fill del lampista i també el bomber del poble (que tenia uns anys més)… de manera que tots van acabar al bonic ofici de la política, tot i que la preparació d’alguns era una mica justa, de manera que en Jaumet -a qui tot i ser ja gran seguien dient així perquè era més aviat menut- sovint destacava entre els seus companys per tenir una formació més adequada al seu ofici.
I així va ser com al consistori d’aquell petit poblet es van aplegar una bona colla, cadascú del seu pare i la seva mare, amb moltes ganes però amb més aviat poc ofici.
El bomber, que en aquells dies feia d’alcalde, i el fill del fuster –entre d’altres- eren càrrecs electes i sovint li vacil·laven al Jaumet perquè ell no ho era… però a ell no li importava perquè tothom sabia que en aquell poble tots eren cosins els uns dels altres i els vots es repartien per famílies.
Lluny d’acovardir-se en Jaumet, que era una mica cap quadrat (es diu que l’avi era alemany), va anar agafant protagonisme al consistori mentre el bomber -que ja estava una mica cansat d’apagar focs reals i administratius que sovint ell mateix provocava doncs tothom sabia que estava una mica tocat del magí- es recolzava en ell, ja que sovint li treia les castanyes del foc i –de pas- compensava la incapacitat d’alguns companys amb més aviat poques llums, tret –és clar- del fill del lampista, que en tenia moltes, però d’altra mena…
Però no ens desviem…
I així, poc a poc però pas a pas, en Jaumet es va fer un lloc en aquell petit consistori… fins al punt de que al poble ja se’l començava a anomenar el “secretari-plenipotenciari” en comptes de Jaumet, el fill del sabater.
Quan en Jaumet prenia la paraula a les sessions plenàries la “prenia” de debò, i deixava muts (i a la gàbia) els altres companys, a qui poc a poc va anar arraconant.. Però és clar, ja se sap que no es pot “estar a missa i repicant”, de manera que – a mesura que en Jaumet jugava a fer de polític- anava abandonant la seva feina cada dia més… I així les actes per redactar se li acumulaven, el portal de transparència era tant transparent que no s’hi veia res, les reclamacions a la GAIP (d’això en parlarem en un altre conte) es comptaven per dotzenes… i així, poc a poc, va anar desistint de les seves funcions i tothom ho sabia.
Van passar els anys i, sense oblidar el consell dels seus pares, el Jaumet es va postular com alcalde… i va ser tant forta la castanya que es fa fotre que si ben entrada la matinada –quan tothom dorm- pareu bé la orella i la orienteu al Montmell, encara sentireu el ressò de la batacada…
I diuen que d’aquesta llegenda popular catalana sorgeix la dita castellana “Zapatero a tus zapatos”.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat..
